Ferran Sarrià – VilaVeu número 0 (juliol 2016)
Durant el primer terç del segle XX, Can Bassa era coneguda per la qualitat de l’aigua de les seves fonts, especialment una rajava aigua enquitranada ensulfatada, unes característiques que la feien molt melosa per la gent ateses les seves suposades propietats curatives. La mestressa de la masia, durant la dècada dels anys 30 del segle passat, mantenia tancat l’accés a les fonts al públic a no ser que fes un petit pagament per la seva utilització (un peatge). Les raons foren dues: treure uns diners que complementaven l’economia de la família; i per què la mestressa havia arribat a un acord econòmic amb Caldes de Montbui per què no es comercialitzés (evitar competència).
Els habitants de Sant Antoni de Vilamajor no estaven gens d’acord; deien que es podien aprofitar les característiques sanitàries de les aigües per obrir un balneari que portaria riquesa al poble. Tal era l’enuig que a les eleccions del l’any 1931 el partit polític de l’Esquerra Republicana de Catalunya va incorporar en el seu programa electoral la recuperació de les fonts de Can Bassa pel poble. Varen guanyar i en compliment de les seves promeses van endegar una campanya política destinada a pressionar a la mestressa de Can Bassa per què obrís les fonts. La mestressa es va negar rotundament. Continua la lectura de Memòria: Un balneari a Vilamajor