Memòria: Un balneari a Vilamajor

Ferran SarriàVilaVeu número 0 (juliol 2016)

Durant el primer terç del segle XX, Can Bassa era coneguda per la qualitat de l’aigua de les seves fonts, especialment una rajava aigua enquitranada ensulfatada, unes característiques que la feien molt melosa per la gent ateses les seves suposades propietats curatives. La mestressa de la masia, durant la dècada dels anys 30 del segle passat, mantenia tancat l’accés a les fonts al públic a no ser que fes un petit pagament per la seva utilització (un peatge). Les raons foren dues: treure uns diners que complementaven l’economia de la família; i per què la mestressa havia arribat a un acord econòmic amb Caldes de Montbui per què no es comercialitzés (evitar competència).

Els habitants de Sant Antoni de Vilamajor no estaven gens d’acord; deien que es podien aprofitar les característiques sanitàries de les aigües per obrir un balneari que portaria riquesa al poble. Tal era l’enuig que a les eleccions del l’any 1931 el partit polític de l’Esquerra Republicana de Catalunya va incorporar en el seu programa electoral la recuperació de les fonts de Can Bassa pel poble. Varen guanyar i en compliment de les seves promeses van endegar una campanya política destinada a pressionar a la mestressa de Can Bassa per què obrís les fonts. La mestressa es va negar rotundament.

L’ajuntament, d’amagat, va fer analitzar les aigües per demostrat científicament que les fonts gaudien de qualitats curatives, donant com a resultat el que tots ja sabien: es tractava d’unes aigües amb alts nivells de quitrà i sulfat. El govern municipal va començar a endurir les pressions fent propaganda amb penjades de cartells i prospectes a Sant Antoni i Barcelona. Fins i tot La Vanguardia, en la seva edició del diumenge 13 de novembre de 1932 a la pàgina 34, es fa ressò de les confrontacions: “debido a la conducta observada por la usufructuaria de la propiedad denominada Can Bassa al negarse ésta a que fueran abiertas al público unas fuentes mineromedicinales que en otro tiempo manaron, el pueblo de Vilamajor organiza una manifestación en la cual acudió todo el vecindario en masa llevando unos carteles en los cuales se leía “Volem que sian obertes las fonts de Can Bassa” “¡contra la voluntad d’un poble, una usufructuaria no ni pot res!”. La manifestación se dirigió al Ayuntamiento, desde donde de uno de sus balcones, la comisión organizadora dio cuenta de los trabajos realizados hasta la fecha para lograr el fin propuesto. Se dice que las autoridades competentes han dado la completa seguridad de que este pleito quedará satisfactoriamente resuelto en beneficio del pueblo, ya que de lo contrario, podría causar situaciones delicadas y trastornos graves”.

Malgrat totes les pressions, la mestressa de Can Bassa continuava negant-se a obrir les fonts al públic.

L’ajuntament va prendre una altre decisió: buscar la mina d’aigua i obrir-la fora de les propietats de Can Bassa. Quan varen trobar la mina tot se’n va anar fer noris: a uns 10 metres de les mines varen trobar uns dipòsit de ferro plens de quitrà i de sulfat per on passava l’aigua. Vet aquí la raó de les característiques tant peculiars de les fonts!!!.

La mestressa ho sabia i per això mai va cedir a les pressions dels veïns. No volia una comercialització a l’engròs de l’aigua per què es descobriria el seu secret; ella preferia cobrar poc però segur. Mentre, l’ajuntament, coneixedor de l’estafa, podria haver amagat l’enganyifa per no sortir perjudicat (tant rebombori per res!!) però alguns nens del poble varen passejar trossos de quitrà i sulfat pel poble xisclant que provenia de les fonts de Can Bassa.

Mai més s’ha tornat a parlar del tema, incloses les fonts, que varen deixar de rajar.

Fonts:
La Vanguardia Edición del domingo, 13 noviembre 1932, página 34
POCH i RUESTES, Josep. Sant Antoni de Vilamajor. Un poble jove que té arrels en el passat. 1776-1950. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor.

Una resposta a “Memòria: Un balneari a Vilamajor”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *