Rojava: tres milions de persones enmig de Síria ens recorden que «un altre món és possible»

Una persona de Vilamajor que ha estat a RojavaVilaVeu número 1 (octubre 2016)

No tot és foscor a l’Orient Mitjà, ni tan sols a Síria. Darrerament ens hem acostumat a sentir-ne només notícies de drama humà, com el de les víctimes de la guerra i els refugiats, de fonamentalisme, com el de l’Estat Islàmic, i de destrucció, com la de les ciutats d’Aleppo i Homs. Això no obstant, la visió promoguda pels mass media, al meu entendre des-responsabilitzada i paternalista, ens impedeix descobrir com d’enmig d’aquella tempesta en pot sorgir una gran llum: parlo de Rojava –la regió s’autoanomena «Federació Democràtica de Rojava / Síria del Nord».–, una zona situada al nord de Síria amb aproximadament tres milions de persones on s’està desenvolupant, malgrat la guerra, un model de vida democràtic i de convivència entre cultures i ètnies diverses, així com entre homes i dones.

El 2011, quan va esclatar la guerra civil a Síria, les zones kurdes no es sentien afins ni al sanguinari règim sirià ni als rebels, ja llavors en avançat procés d’islamització radical. Com que, malgrat la repressió del règim, ja hi havia bastant moviment organitzat (gràcies a l’organització guerrillera kurda PKK), van poder optar per una tercera via: declarar-se autònoms, defensar-se dels atacs externs i al mateix temps posar en pràctica la seva pròpia proposta de model social, per a Rojava d’entrada, però enfocat a poder ser un model que permetés la pau a Síria i a tot l’Orient Mitjà. Aquest model, que anomenen Confederalisme Democràtic, parteix de la idea que el sistema capitalista i el model d’organització en estats és incompatible amb la convivència de les diferents persones i ètnies (cosa que es mostra especialment a l’Orient Mitjà) perquè posa les unes contra les altres, i per tant cal crear un nou model social que situï, com a base per a la vida, la comunitat en comptes de l’estat-nació. En aquestes comunitats o «comunes» (petits barris o pobles de fins a dues-centes famílies) els veïns resolen directament la major part d’assumptes de la vida, mentre que els més complexos passen a nivell confederal.

Tot seguit farem algunes pinzellades dels aspectes més importants d’aquest model i de com es traslladen a la pràctica. Per a qui li interessi el tema, recomano el llibre La revolució ignorada.

– Autodefensa: aquesta ha estat la part desenvolupada amb més urgència, a causa de la situació de guerra. Davant la visió de l’estat com a monopoli de la violència, el que s’ha fet a Rojava és descentralitzar la capacitat d’autodefensa de manera que cada comunitat sigui capaç de defensar-se de les agressions. Així s’han creat diferents milícies i grups de protecció que, des d’un lligam i control per part de les seves comunitats, tenen l’objectiu de protegir els veïns i veïnes de les agressions externes. Les més importants són les Asayîş («seguretat»), dedicades a protegir els barris internament, principalment controlant-hi l’entrada de vehicles per evitar els atacs suïcides de simpatitzants de l’Estat Islàmic, i les YPG-YPJ («Unitats de Defensa Popular»), que es dediquen a les línies de front que manté Rojava amb les altres faccions (principalment l’Estat Islàmic). Aquestes últimes són les principals responsables de l’heroica resistència de Kobane, en què un escàs nombre de milicians molt entregats va ser capaç d’aguantar un setge de mes de cinc mesos a l’Estat Islàmic, infligint-li finalment la primera derrota important de la seva història.

– Pluralisme: un altre repte fonamental a l’hora de plantejar una societat realment democràtica és integrar la diferent gent que hi viu, buscant fer de la diversitat una riquesa. Per això, a Rojava s’intenta que els diferents grups socials, i en particular els minoritaris, puguin tenir les seves organitzacions pròpies i estiguin representats als diferents nivells confederals. Per transportar la veu de cada comunitat al següent nivell confederal hi ha un sistema de dos codelegats, un dels quals ha de ser dona i l’altre home, un dels quals ha de ser d’una ètnia i l’altre d’una altra ètnia, un jove i l’altre vell (s’intenta), etc. A més, als consells de coordinació superiors hi ha unes quotes que garanteixen que totes les minories hi siguin representades. Així, es fomenta que tota la població es senti integrada en el sistema, s’afavoreix la responsabilització política ciutadana i es disminueix la tensió social entre grups. Lluny d’imposar el nou model social a ningú, es busca que la mateixa realitat que es va creant i els seus fruits vagin animant les diferents persones a involucrar-s’hi, i és per això que malgrat la seva radicalitat el model del CD no ha tingut grans oposicions dins de la població de Rojava.

– Alliberament de la dona: el Confederalisme Democràtic parteix de la idea que la dona, pel fet de ser mare, ha complert en la història de les societats comunitàries un paper de «guardiana de la democràcia» o d’«autoritat amorosa», fet que els estats han necessitat negar per la força per poder desenvolupar-se. Per això, una de les bases del que s’està movent a Rojava és recuperar el paper primordial de les dones en la societat i en la seva evolució. En aquest sentit, s’ha afavorit la doble organització de les dones (d’una banda amb institucions només de dones i de l’altra participant a les institucions mixtes) a tots els nivells, per tal que es trobin més empoderades a l’hora de participar en la societat. A més, regeix el principi que tots els assumptes considerats de gènere són resolts exclusivament per les institucions de dones, que comencen amb una «Casa de la Dona» a cada barri. Una de les puntes de llança en aquest procés és la milícia femenina YPJ, que agrupa vora 10.000 dones.

– Resolució de conflictes: es tracta d’un aspecte molt bàsic dins de l’organització social que serveix per il·lustrar com funciona el sistema confederal. A cada comunitat hi ha unes comissions temàtiques, portades pels veïns, que es centren a resoldre determinats aspectes de la vida quotidiana al barri o poble. Una de les mes importants és la de resolució de conflictes. Quan hi ha un conflicte entre veïns, la idea bàsica és que com que això afecta tota la comunitat, aquesta ha de ser responsable en la seva resolució. Així, en comptes de contactar amb uns serveis estatals, es truca als de la comissió de resolució de conflictes d’aquella comunitat (a excepció dels assumptes de gènere, que van directament a la «Casa de la Dona» del barri). Normalment són persones escollides pels veïns per ser especialment diplomàtiques i respectuoses amb els diferents grups socials. Aquestes es troben amb els afectats pel conflicte, i fan una primera mediació, que en la gran majoria dels casos és suficient per posar d’acord les dues parts. En la resta de casos, segons la gravetat del conflicte, aquest serà passat a nivells superiors (barri, districte, cantó…), i en els casos més complexos es convocarà un jurat popular que buscarà proposar solucions centrades a reparar el dany que s’ha fet més que no pas a imposar sancions.

Més enllà, però, de ser quelcom curiós i esperançador enmig d’Orient Mitjà, l’experiència de Rojava ens convida a fer reflexions sobre la nostra societat. Quan les crisis econòmiques i socials colpeixen els estats suposadament més «avançats», quan les guerres que són necessàries per sostenir el model de vida actual es fan més evidents que mai i es traslladen a les seves principals ciutats en forma d’atemptats, fonamentalisme i racisme, quan molta gent tira la tovallola davant un món que va contra els seus principis, és significatiu que en un dels indrets més castigats per tot plegat sorgeixi una veu tan forta, tan pura, que ens diu «un altre món és possible!». I això no vol dir que Rojava estigui absent de contradiccions, ni que no li quedin mil reptes per travessar. Però sí que ens hauria de servir per enviar a la paperera aquesta maleïda idea que Occident és al capdavant de la humanitat en el seu suposat progrés. Bé, potser sí que és al capdavant en un camí, però és un camí, o més ben dit una autopista, que ens condueix a l’abisme. És hora, doncs, de fer una cura d’humilitat i aprendre de les poblacions d’altres llocs, com per exemple la Mesopotàmia, que tan important va ser per a la història fa 5.000 anys i que podria tornar a ser-ho…

Per acabar, a mode de proposta, penso que una bona forma de canalitzar l’energia positiva que ha sorgit en molta gent de cara a voler acollir els refugiats, i que s’ha vist capada pels estats europeus, podria ser conèixer i estudiar la proposta del Confederalisme Democràtic, que aquesta població de l’Orient Mitjà estan construint amb suor i sang de cara a poder fer de la pau una realitat a l’Orient Mitjà i que així la seva població no hagi de marxar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *