Handbol Veterans (entrevista)

Redacció VilaVeuVilaVeu número 2 (març 2017)

Avui parlem amb els entrenadors de l’Handbol Veterans de Vilamajor, en Sergi (S) i en Mario (M).

Des de la redacció de VilaVeu us volíem fer unes quantes preguntes perquè els veïns i veïnes de Vilamajor coneguin més aquesta secció de l’handbol local.

Primerament, dir-vos que ens ha sobtat que per ser uns entrenadors d’un equip de veterans sembleu molt joves, no? Quines edats teniu? No us genera cert respecte el fet que els jugadors siguin més grans que vosaltres a l’hora de transmetre instruccions?

S: Tant en Mario com jo tenim la mateixa edat, 25 anys. És cert que al començament, quan no coneixíem els jugadors feia un cert respecte el fet d’haver de donar instruccions, consells i fins i tot clavar algun crit a algú que és més gran que tu. Però així que vam començar a conèixer els jugadors, ràpidament ens hi vam acostumar.

M: Sí que al principi feia respecte, perquè és gent amb molt més recorregut a la vida que nosaltres i això pesa, però un cop vam fer de l’equip una família, no tenim cap problema a donar consells o fer algun crit.

Quant fa que entreneu els veterans? I per què a veterans?

S: L’equip de veterans va començar l’any passat, la temporada 2015-2016. Un cop ens vam assabentar que l’equip estava format i que els faltaven entrenadors, ràpidament ens vam presentar voluntàriament al coordinador com a candidats per entrenar-los.

Els dos hem sigut entrenadors d’equips de base, i actualment estàvem sense poder entrenar per disponibilitat horària. Amb els horaris d’entrenament dels veterans ens podíem combinar feina i estudis i vam acabar decidint-nos per entrenar aquest equip.

M: I estem segurs al 100% que va ser una decisió molt encertada.

I com és que sou entrenadors i no jugadors? O compagineu les dues activitats?

S: Els dos hem sigut jugadors. Aquest és el primer any que no jugo, per motius personals, però l’any passat no vaig tenir problemes per combinar els entrenaments dels veterans amb els del primer equip.

M: El meu cas és una mica caòtic. He estat jugant des de ben petit, en aquest club i altres del voltant. Quan vaig tornar aquí, a casa, vaig estar jugant sis temporades al primer equip fins que fa dos anys una lesió em va fer allunyar-me dels terrenys de joc. Aleshores vaig voler involucrar-me al club com a entrenador de nou, ja que feia uns anys que per feina i estudis m’era impossible. Ara mateix estic començant a entrenar de nou i no hi ha problemes per dur a terme les dues funcions. De fet, omple molt quan veus els teus “nens” a la grada veient com jugues i després poder estar a la banqueta amb ells.

Des de quan us ve la passió per entrenar handbol?

S: Vaig començar a fer d’entrenador a Sant Esteve de Palautordera amb equips de nens i nenes de la base. Vaig fer la formació de monitor d’handbol del Consell Esportiu del Vallès Oriental i des de llavors havia anat entrenant diversos equips de diferents categories. Amb la universitat no podia combinar-me poder entrenar a les tardes, que és quan entrenen la majoria d’equips, fins que va arribar l’oportunitat d’entrenar els veterans en una franja horària que sí que m’ho podia permetre.

M: Crec que és una vocació, ser entrenador d’un esport tan complicat tàcticament i tècnicament. Des de l’adolescència, que ja havia recorregut un bon camí a l’esport, vaig començar a entrenar nens petits, i veure al cap d’un temps la seva millora em feia sentir molt realitzat. Vaig estar uns anys sense poder fer-ho per temes laborals i d’estudis, i ara que he tornat ho tinc molt prioritzat, ja que és una de les coses que més il·lusionen i et lleves al matí pensant “a veure què farem avui a l’entrenament”.

Des de quan fa que hi ha equip de veterans d’handbol a Vilamajor? Per què va sorgir aquesta necessitat de tenir un equip de veterans a Vilamajor?

S: Aquest és el segon any que existeix aquest equip. Aquest equip va néixer a partir de la inquietud arran de les ganes que hi havia entre alguns exjugadors i pares de nens i nenes del club que tenien ganes de practicar aquest esport.

M: Feia anys que al club es parlava de fer uns veterans, ja que els jugadors de sempre de la casa no podien aguantar a primer nivell eternament. L’espenta definitiva va venir la temporada passada, curiosament, per pares de nens del club, la majoria dels quals no havia practicat mai l’handbol. Això va fer la nostra tasca encara més complicada i alhora divertida. Va ser tot un repte que, de moment, és tot un èxit per la part que ens toca.

Jugueu alguna mena de torneig durant l’any? Què predomina, l’ambient de competició o l’ambient d’amistat i passar una bona estona?

S: Juguem a la Lliga Màsters de la Federació Catalana d’Handbol. És una lliga especial, on predomina un ambient distès i amistós, amb gent que té ganes de seguir practicant l’esport després de retirar-se de l’àmbit competitiu. De totes maneres sempre ens hem plantejat serietat, compromís i motivació tant en els entrenaments com en els partits.

M: És clar que a tots ens agrada guanyar, però ho intentem fer amb una filosofia on tothom té oportunitats i minuts. Ningú ens ha de demostrar res, coneixem els nostres jugadors. Ens ho prenem d’aquesta manera, però sense perdre aquest aire seriós i de concentració als entrenaments i als partits.

Sou molts jugadors a l’equip? Si algú ens està llegint ara i li motivés venir a entrenar i jugar amb vosaltres, com ho ha de fer? Hi ha requisits previs? Només secció masculina?

S: L’any passat vam començar sent catorze jugadors en total i aquest any ja en som vint-i-quatre. L’equip ha crescut molt en tots els aspectes i l’equip sempre està obert a rebre nous jugadors, sempre que passin una revisió mèdica amb prova d’esforç i s’inscriguin i paguin la quota que requereix el club. Ara per ara només hi ha secció masculina de veterans, però esperem, i estaríem encantats, que en un futur immediat comenci a formar-se una secció femenina de veteranes en el club.

M: Aquestes deu noves incorporacions no han hagut de passar cap test ni prova esportiva, així que si algú s’anima, estarem encantats, tant el cos tècnic, com els jugadors, que vingui a provar i veure si els agrada. L’únic requisit és una revisió mèdica per comprovar l’estat físic del jugador. A partir d’aquí, cap problema! El tema de les veteranes, és una cosa que des del club s’està començant a promoure, i seria tot un èxit. A veure si aconseguim que s’hi engresquin unes quantes i podem aconseguir-ho.

Rebeu alguna mena de gratificació per aquesta tasca o és pura passió i hobby?

S: El club ens paga uns diners, però realment ho fem perquè ens apassiona aquest esport i estem encantats d’ensenyar i dirigir aquest equip.

M: El més gratificant de tot és poder conèixer tots els nostres jugadors, fer amistat amb ells i, sobretot, poder ensenyar-los a practicar allò que més ens agrada. No hi ha preu per a això.

Què és el que més us emociona de la tasca d’entrenar, i concretament veterans?

S: L’any passat vam guanyar dos partits en tota la temporada i la majoria de jugadors no havien jugat mai a handbol. Aquest any en portem guanyats cinc i només hem jugat la primera volta de la lliga, i no en tenim prou. Individualment i col·lectivament, l’equip ha crescut enormement només amb un any de diferència, i això és fruit del treball, constància i feina ben feta per part de tothom.

M: Per a mi, el més gratificant és veure la millora de tots els jugadors, veure com l’any passat, moltes vegades no tenien consciència real del que estaven fent, però ara tots coneixen el seu lloc a l’equip, les seves funcions, què millorar i què potenciar. Veure com la temporada passada estàvem al final de la classificació i aquesta temporada estem donant guerra als equips de dalt parla molt bé del treball que estan realitzant com a grup. Això ens emociona i ens fa sentir orgullosos d’ells.

Algun aspecte negatiu?

S: Se’ns permet convocar fins a vint jugadors en un partit, però és molt difícil gestionar una banqueta tan àmplia, i sempre escurcem les convocatòries. Malgrat que també és una manera de fer que els jugadors convocats gaudeixin de més minuts, això fa que hi hagi jugadors que es quedin fora dels partits.

M: Quan entrenes un equip d’aquest caire més amistós, és complicat haver de fer rotacions a les convocatòries. És cert que sempre hi ha algun jugador lesionat o que no pot assistir per motius externs, però és dur veure com jugadors que estan treballant molt bé hagin d’estar a la grada mirant el partit. De totes maneres, també s’ho passen d’allò més bé veient els partits des de fora. Tret d’això, poques coses negatives, ells ens fan la feina fàcil.

Voleu aportar alguna cosa més que no us haguem preguntat i pugui interessar als veïns?

S: Animar els veïns i aficionats de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor que vinguin a gaudir de l’handbol i l’ambient del Pavelló Joan Sapé, que té una de les millors aficions de l’handbol català.

El club creix dia rere dia, amb una bona feina que es fa des dels més petits fins als primers equips sèniors (tant femení com masculí), que estan a Lliga Catalana, que és la màxima categoria de Catalunya.

Pels que estigueu interessats a venir a veure partits podeu visitar els horaris del cap de setmana a la pàgina web http://www.handbolvilamajor.cat

Amb els veterans, juguem habitualment els partits els diumenges a la tarda a les 18 h, us hi esperem!

M: Només donar les gràcies a la revista per donar-nos l’oportunitat de fer que la gent vegi l’evolució d’aquest gran equip, i convidar tothom que vulgui a venir a veure qualsevol partit del club al pavelló. A partir d’aquí, si algú s’engresca, no hi haurà cap problema, l’acollirem amb els braços oberts, sigui de la categoria que sigui. També donar les gràcies al promotor d’aquest equip, l’Albert Vicente, per donar-nos la oportunitat d’entrenar-los; per a mi, és el millor equip que he portat mai.

Moltes gràcies per les vostres respostes i a gaudir amb l’handbol!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *